A Picasso li va fer gràcia la idea, i va projectar els tres frisos que componen les tres façanes i dues composicions murals per a l’interior de la sala, que en homenatge de l’artista, es diu sala Picasso .

La planta del bloc de construcció és trapezoïdal. Dos costats llargs s’acosten a el pla frontal, que és més curt. Aquesta disposició va donar a Picasso la idea de compondre el tema com ho va fer l’escultor del fris del Partenó d’Atenes que, de forma processional, arrenca a la façana occidental en els dos costats per convergir a la façana oriental. En aquest cas la processó s’iniciaria en les dues cales laterals fins a convergir en el fris central. De la seva estada a Barcelona Picasso recordava la imatge dels nens barcelonins en les festes al carrer, com una imatge viva.

El fris central o dels gegants, cap al qual convergeixen els altres dos, és el record de dues festes grans per als nens, el Corpus amb la presència de gegants, i el diumenge de rams, quan els nens sortien amb palmes i palmons.

Imatge: todosobrebarcelona.com

El fris de la senyera, situat al carrer Capellans. Representa els cors de Clavé, organització de corals fundades per Josep Anselm Clavé durant el segle XIX per tal d’elevar la cultura dels obrers mitjançant la música i el cant.

Imatge: todosobrebarcelona.com

El tercer fris el dels nens, situat al carrer dels Arcs, representa una tradició molt catalana com és les sardanes, que consisteix a ballar fent rotllanes i pujant els braços. Al centre els nens que ballen i corren jugant, donant-se les mans.

Imatge: todosobrebarcelona.com

A part dels tres frisos exteriors, a l’interior de l’edifici de col·legi d’arquitectes de Catalunya i flanquejant la sala Picasso, trobem dos murals que va dissenyar Pablo Picasso.

Per una banda el mur dels arcs, vista de la ciutat a través de l’aqüeducte que va donar nom al carrer veïna. I cara a cara trobem el mur de la sardana, amb una gran sardana i un paisatge immens acabat en una serralada, un paisatge amb molts sols on onegen 11 senyeres.

Imatge :Fluvia Ilumina

Els dissenys de Picasso, dibuixats en carbó a escala 1/10, sobre tela, per als frisos i els interiors, a escala més gran, van ser acabats a finals de 1960. Una ampliació fotogràfica va permetre dur-los al format definitiu. Sobre l’ampliació fotogràfica va treballar l’expert noruec Carl Nesjar, que amb un raig de sorra va realitzar l’esgrafiat, rascant la capa de ciment clar per tal de fer aflorar la capa de pedra negra que hi ha a sota.

Col·legi oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC)

Plaça Nova, 5, 08002 Barcelona

La entrada Frisos del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya se publicó primero en Món Barcino.

La entrada (Español) Past View Barcelona: Una nueva experiencia de realidad Virtual se publicó primero en Món Barcino.

En aquestes pedres es poden distingir tres sepultures on es pot llegir: Osera de la confraria dels esteves i una altra on hi posa:Sepultura dels confrares de la confraria de Sant Esteve i l’any 1647.

Aquest gremi agrupava a un conjunt divers d’artesans que tenien en comú que tots tenien en comú un ofici relacionat d’una o una altra manera amb el cavall o el cavalcar. D’aquesta manera trobem que dins la confraria dels esteve hi havia freners, que fabricaven els frens dels cavalls( unes peces metàl-liques en forma de H, que es posaven a la boca del cavall i que servien per estirar amb unes brides i aturar-lo. També trobem els broquerers (feien escuts), els llancers (llances), els mandreters (feien mandrets, uns guants de ferro), cervellers (cascs), arnesers (armadures), així com: collarers, basters, albarders, guardamassilers, batifullers, courers, buidadors, fonedors i brodadors. Importància especial tenien els sellers (feien les selles de muntar) ja que el seu símbol, una sella de cavall, formava part de l’escut de la confraria juntament amb el fre.

De fet no es tracta d’una casualitat que carrer que surt davant del absis de la catedral porti el nom de carrer freneria i que el primer dels edificis d’aquest carrer fos l’antiga seu del gremi dels freners.

A banda i banda hi ha uns escuts, els mateixos que trobem en aquestes cantonades de l’ absis, que representen un fre i una sella, els dos oficis més destacats d’aquest gremi. Enmig també hi podem veure un símbol amb tres esferes situades a mode de triangle. Tot això ens indica que aquí eren dipositades les restes dels prohoms del gremi, ja que per dins aquesta era la capella dels Esteves, de fet si entrem veurem que avui no està dedicada a sant Esteve, sinó a Santa Clara i Santa Caterina, però encara es pot veure un escut a cada banda amb dues selles i dos frens i representa la iconografia que acompanya normalment a Sant Esteve, tres pedres, en record al seu martiri, ja que va morir lapidat.

La capella de Sant Esteve de la catedral era el lloc de reunió del gremi dels freners, els qui feien els frens dels cavalls. A l’interior de la capella podem trobar-hi, a més de l’escut dels Esteves, un quadre amb la representació del martiri de Sant Esteve i un altre de l’alliberament de Galceran de Pinós. Quan els freners ja van tenir prou poder adquisitiu van fer construir la seva seu, la casa gremial, just al costat, a l’actual carrer de la Freneria.

Per tant, pel sol fet de tenir una capella a la catedral, i amb altar propi, podem constatar que era un gremi de notable importància, tant era així que segons explica Joan Amades en el llibre d’històries i tradicions barcelonines, explica en relació al carrer de la Freneria que la confraria tenia un privilegi molt especial: no solament tenien una capella pròpia al absis de la catedral, cosa que també tenien altres confraries, sinó que, a més, tenien un accés directe des del carrer a través d’una porta que comunicava directament amb la seu, avui inexistent, que sempre estava tancada amb una clau que restava en poder del prohom de la confraria.

Amades també ens explica que la gàrgola de la catedral que es pot observar des del carrer de la Freneria, d’un cavaller muntat al seu cavall, justament ens indica que aquest carrer era freqüentat pels confrares que entraven i sortien per aquella porteta, si ens fixem bé, la figura del cavall està en una posició forçada, amb la cara girada, mirant cap a la seva dreta: està mirant precisament cap a on estava la capella de la confraria que té el cap girat cap a la capella dels Esteves, rere el qual es troba l’altar.

La capella dels esteves a l’interior de la catedral avui dia ja no està dedicada a Sant Esteve sinó que està sota l’advocació de les santes Clara i Caterina. És la quarta del deambulatori, començant pel costat de la porta de Sant Iu. A la capella hi ha un retaule del segle XV d’aquestes santes, però a les parets laterals de la capella hi ha dos quadres, posteriors, rememorant la lapidació i un miracle de Sant Esteve.

La entrada LA CONFRARIA DE SANT ESTEVE se publicó primero en Món Barcino.

También es conocida esta iglesia porqué Antoni Gaudí asistía a misa cada tarde. De hecho la tarde del 7 de junio de 1926 camino a la iglesia de San Felip Neri, el arquitecto estaba tan distraido que cruzando la gran via fue atropellado por un tranvia muriendo como consecuencia de las heridas provocadas.

Menos conocida y curiosa es la historia de los cuadros que se pueden ver dentro de la iglesia. En el interior de la iglesia encontramos altares de estilo barrocos y neoclásicos, como los de San Felipe Neri y San Raimundo de Peñafort realizados por Ignasi Vergara, el de la Adoración de los Reyes, de Salvador Gurri, y el del Nacimiento, de Ramón Amadeu. En período posterior se colocaron unos grandes cuadros de Joan Llimona.

El pintor Joan Llimona amigo de Antoni Gaudí tenia que pintar unos cuadros con escenas de San Felip Neri. Para dibujar el rostro del santo pidió a Gaudí que le sirviera de modelo a lo que el arquitecto accedió. Así se pueden contemplar los cuadros con escenas de Sant Felip Neri pero la cara de Antoni Gaudí.

La entrada Antoni Gaudi como Sant Felip Neri se publicó primero en Món Barcino.

La fachada neoclásica (la principal de la plaza de sant jaume) la construyó Josep Mas i Vila entre 1831 y 1847, y pasó a ser la fachada principal del edificio, después de que se derrocara la iglesia de Sant Jaume, que dejó lugar a la plaza de Sant Jaume. El estilo de la obra es el neoclasicismo más austero y equilibrado, sin grandes ostentaciones. De todos modos, como en otras obras del género, hay tramos más “espectaculares”, que en el caso del Ayuntamiento es la parte central, que presiden el balcón, las cuatro columnas jónicas, el escudo de la ciudad en mármol y las estatuas que flanquean la puerta del rey Jaime I, (que creó el Consejo de Ciento en el siglo XIII), y el consejero en jefe Joan Fiveller.

La entrada Fachada gótica del ayuntamiento de Barcelona (casa de la ciudad) se publicó primero en Món Barcino.

La construcció original és del segle XIII, a l’abric de la muralla romana, però l’edifici que trobem actualment prové sobretot d’una reforma i ampliació feta al segle XV, quan va passar a ser la casa del governador general de Catalunya i comte de Palamós, Galceran de Requesens (1400-1468) .Va heretar la casa la seva filla Isabel de Requesens, casada al 1506 amb Ramon Folch de Cardona, futur virrei de Nàpols. El matrimoni va tenir un únic fill, Ferran de Cardona i Requesens, que va vendre el palau familiar a 1552 a Pere Caçador. La saga dels caçadors conserven el palau fins al segle XVIII quan el venen al comerciant Ramon de Nadal, que serà l’encarregat d’obrir els balcons i va configurar l’aspecte de les dependències interiores.Después de morir sense descendència la propietat de l’palau passa a la Església fins a la llei de desamortització de Mendizabal de 1836, partir de la qual el palau passa a mans de l’Estat.

Finalment una llei estatal de 1869 permetrà la cessió gratuïta al serveis que depenguin del ministeri de cultura.Així l’any 1917 passarà a ser la seu de la Reial Acadèmia de les Bones lletres.

De la construcció primitiva s’ha conservat l’estructura gòtica i alguns finestres coronelles. El palau es desenvolupa al voltant d’un gran pati amb escala descoberta que porta fins a la planta noble. A aquesta planta s’accedeix a través d’una galeria d’arcs ogivals, i a la planta baixa predominen els grans arcs de mig punt.

Sota de l’escala d’accés al palau, trobem un gran arc de mig punt, on estarien les dependències del magatzem i les cotxeres. Aquest espai se li coneix com el Tinellet.

El palau també disposa d’un jardí interior d’estil noucentista, on hi ha palmeres i diverses plantas.En el centre mateix es pot apreciar una font on el dia del Corpus es col·loca l’ou com balla. També al jardí es pot apreciar una fornícula amb l’escultura Marinaclar realitzada per Antoni Alsina l’any 1927.

Actualment, i des de 1917 alberga la seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, una institució hereva de l’ Acadèmia dels Desconfiats, i que promou el coneixement de la història i la literatura catalanes des de 1790, i de la Galeria de Catalans Il·lustres, a més d’una exposició permanent de retrats de personatges catalans célebres.Aquesta galeria de catalans il·lustres és un panteó pictòric iniciat a les festes de les Mercè de 1871 per l’ajuntament de Barcelona el qual la va dipositar en aquest palau al 1970. L’esmentada galeria pictòrica formada per quadres de diversos pintors i estils, es troba per diversos espais del palau com el vestíbul d’entrada, la biblioteca, la sala de plens o la sala d’actes.

Direcció: Carrer del Bisbe Caçador, 3, 08002 Barcelona

La entrada Palau de Requesens o de la comtessa de Palamós se publicó primero en Món Barcino.

En la zona principal de la fuente, hay tres surtidores insertados en máscaras de piedra de Montjuïc y una pica del mismo material.

En el frontal hay una imagen de Sant Just sosteniendo con una mano la palma del mártir. También tiene dos escudos, el del rey y el de la ciudad y, entre éstos, el relieve de un halcón atrapando una perdiz.

La fuente daba al cementerio parroquial que estaba en la plaza. En el año 1831, prohibido este tipo de necrópolis dentro de la ciudad, la fuente fue restaurada y se añadió la balaustrada de tierra cocida que tiene encima. Es de un austero estilo romántico, y una série de plantas que cuelgan contribuyen a dar encanto al lugar, donde era costumbre, en tiempos pasados, hacer funciones teatrales.

El año 2003 volvió a ser restaurada.

La entrada Fuente de Sant Just se publicó primero en Món Barcino.

Estas cuatro columnas de granito fueron elaboradas en la región de Troya (la Tróade), en la actual Turquía.

La principal hipótesis de los investigadores, es que un conjunto de 45 columnas viajeras debió de llegar a Tarraco con motivo de la estancia del emperador Adriano en la ciudad, que tuvo lugar durante el invierno del 122-123 d.C.

El destino de los fustes habría sido el foro provincial y, más concretamente, el templo dedicado al emperador Augusto, restaurado en aquella época. Coronaban las columnas capiteles de mármol del Proconeso, en la actual Turquía.

Una vez el Imperio Romano se vino abajo,algunas de la columnas fueron utilizadas en la construcción de una iglesia, hoy desaparecida, en la zona de Sant Pere Sescelades, unos kilómetros al norte de Tarragona.

Fue en el siglo XVI cuando las columnas troyanas de esta iglesia empezaron a ser reutilizadas y así fue como, en el año 1598, cuatro de ellas fueron trasladadas hasta Barcelona para presidir la fachada del palacio de la Generalitat.

En la Tarragona de hoy en día, columnas troyanas hermanas de las cuatro del palacio de la Generalitat pueden observarse en el Passeig Arqueològic y hasta en algún parterre, como elemento decorativo. Es el caso de los cuatro fragmentos de granito que decoran una gran rotonda frente al hotel Imperial Tarraco y con vistas al Mediterráneo y al anfiteatro.

La entrada Columnas romanas de la Generalitat se publicó primero en Món Barcino.

En 1878 Gaudí tras haber recibido el encargo del ayuntamiento de Barcelona, diseñó lo que sería uno de sus primeros trabajos,unas farolas para las calles barcelonesas.

Gaudí diseñó dos modelos, uno de tres brazos y otro de seis, que fueron colocados en pla de Palau (frente al Gobierno Civil) y en la Plaza Real, respectivamente. Actualmente aún se pueden observar y realizan la función para la cual fueron creadas.

Las farolas fueron inauguradas en las fiestas de la Mercé de 1879. Hechas de hierro colado, con base de mármol,lo que más destaca de su decoración es la representación del casco alado del dios romano Mercurio, símbolo del comercio y el escudo de la ciudad de Barcelona.

La entrada Farolas de Gaudí se publicó primero en Món Barcino.

En 1270, Jaume I hizo donación de unos terrenos en la ciudad, donde las monjas venidas de Sant Vicenç levantaron un monasterio, que en 1273 ya estaba ocupado. Parece que el lugar no era el adecuado y Jaume II efectuó una nueva donación de terrenos en 1293, donde se levantó el nuevo monasterio, que empezó a tener actividad en el año 1300. Esta nueva ubicación es la que tuvieron hasta el siglo XIX.

La comunidad estaba, básicamente, formada por hijas de la nobleza. Dentro del monasterio se mantenía un cierto estatus social; se disponía de lugares de vivienda, mayoritariamente de propiedad, donde se agrupaban por parentesco o afinidad, con novicias que recibían educación junto a las monjas profesas. Como hecho, al menos curioso, las monjas podían tener esclavos, con la oportuna autorización. Las normas de la comunidad eran muy relajadas en relación con lo que era habitual en otros establecimientos. Más adelante estas normas se endurecieron. En la

En 1697 el convento fue víctima de un bombardeo y fue necesario llevar a cabo importantes obras de reparación, hecho que se repitió en el asedio de 1714. Como en tantos otros establecimientos, el siglo XIX trajo la decadencia y cierre del monasterio. En 1808 entraron los franceses, que echaron a la comunidad, que se dispersó. En 1814 se ordenó la restitución de la situación, pero ésta no se llegó a hacer efectiva nunca. Desde la época de los franceses el lugar se utilizó como hospital militar, función que se mantuvo posteriormente. En 1868 se ordenó su demolición y el traslado de la iglesia y el claustro a la nueva parroquia de la Concepción, creada en 1871. La iglesia se trasladó sólo cambiando de lugar la puerta de entrada, que antes estaba en el lateral y en la nueva función, a los pies de la nave; se añadió el campanario de la desaparecida iglesia de San Miguel. El claustro también se trasladó, aunque reducido en sus dimensiones.

El monasterio de Jonqueres ha desaparecido completamente en su ubicación original. Su iglesia era de una nave única, con capillas laterales y ábside poligonal. Se levantó entre los años 1318 y 1448, fue reconstruida tras el bombardeo de 1697. El claustro rectangular era de grandes dimensiones (con galerías de 21 y 12 arcos) y con dos pisos, lo que hace un total de ciento treinta y dos arcos góticos. Fue comenzado en época de Pedro el Ceremonioso, que en 1366 hizo una donación para empezar la obra. Había otro patio. Alrededor de estos dos espacios se encontraban las construcciones monásticas y particularmente las casas que servían de residencia a las religiosas. También disponían de lugares comunes, como el refectorio, pero se utilizaba en contadas ocasiones.

La entrada Santa María de Jonqueres se publicó primero en Món Barcino.