Els orígens de el camp de la bota es traslladen al 1800, en el context de la guerra del francès, en la qual les tropes franceses s’instal·len en aquest lloc un camp de tir. El nom de la bota sembla ser la traducció de butte (en francès turó sobre el mar) i d’aquí el nom va ser anant degenerant fins al camp de la bota.

Al 1854 Joan Zapatero Navas va ser nomenat governador militar de Catalunya per reprimir els moviments obrers i quatre anys després va ordenar construir el castell del camp de la Bota. Aquest castell es va conèixer com el castell de les quatre torres per la forma que tenia i va servir perque l’escola d’artilleria fes pràctiques de tir.

A partir de 1925 aquesta zona de la ciutat es va anar transformant en un dels nombrosos nuclis de barraques de Barcelona on es van instal·lar immigrants que arribaven a la ciutat amb l’esperança de trobar feina i una vida millor.

Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), el Camp de la Bota va ser el lloc escollit pel govern de la República per afusellar allà a 44 militars que havien donat suport al cop d’estat de l’1936. Un cop acabada la guerra, el Camp de la Bota es va convertir en un lloc de repressió franquista. Les noves autoritats van utilitzar aquests terrenys per dur a terme els nombrosos afusellaments dels que eren sotmesos a un consell de guerra i sentenciats a mort per rebel·lió militar, bàsicament membres de partits polítics, de sindicats i d’organitzacions que havien donat suport a la República. La major part dels afusellaments es van dur a terme entre els anys 1939 i 1940.

Els condemnats a mort coneixien el que seria el seu tràgic destí poques hores abans de morir i eren traslladats en camió des dels diversos centres de detenció a el Camp de la Bota. Un cop afusellats, eren portats a al cementiri de Montjuïc i enterrats a la fossa comuna de al Fossar de la Pedrera. Abans, un metge de l’exèrcit certificava la mort amb un document on normalment posava que la causa havia estat una hemorràgia interna, sense donar més detalls de què l’havia causat. Amb la celebració d’Congrés Eucarístic Internacional el 1952 a Barcelona es va posar fi a aquesta pràctica en el Camp de la Bota, en un intent satisfer el Vaticà i alhora de blanquejar la imatge de el règim.

El 1992 es va inaugurar el monument “Fraternitat“, obra de Miquel Navarro, en homenatge a les persones assassinades en aquest lloc. Al peu de l’escultura hi ha una placa que en un primer moment va estar dedicada a les víctimes de la Guerra Civil, i posteriorment el 2004 la inscripció va ser canviada per una altra dedicada als afusellats entre els anys 1936 i 1952, és a dir, a les víctimes de la guerra civil i de la dictadura.

L’any 2013 es va instal·lar una altra petita placa en memòria dels veïns de Barcelona que durant anys van habitar en barraques en aquesta zona de la ciutat. L’any 2019, prop d’on hi havia el parapet d’afusellament, es va inaugurar un espai memorial amb els noms de totes les persones afusellades al Camp de la Bota.

Webgrafia

-memoriabcn.cat

-barcelona.cat

-labarcelonadeantes.com

La entrada El camp de la bota se publicó primero en Món Barcino.

A Picasso li va fer gràcia la idea, i va projectar els tres frisos que componen les tres façanes i dues composicions murals per a l’interior de la sala, que en homenatge de l’artista, es diu sala Picasso .

La planta del bloc de construcció és trapezoïdal. Dos costats llargs s’acosten a el pla frontal, que és més curt. Aquesta disposició va donar a Picasso la idea de compondre el tema com ho va fer l’escultor del fris del Partenó d’Atenes que, de forma processional, arrenca a la façana occidental en els dos costats per convergir a la façana oriental. En aquest cas la processó s’iniciaria en les dues cales laterals fins a convergir en el fris central. De la seva estada a Barcelona Picasso recordava la imatge dels nens barcelonins en les festes al carrer, com una imatge viva.

El fris central o dels gegants, cap al qual convergeixen els altres dos, és el record de dues festes grans per als nens, el Corpus amb la presència de gegants, i el diumenge de rams, quan els nens sortien amb palmes i palmons.

Imatge: todosobrebarcelona.com

El fris de la senyera, situat al carrer Capellans. Representa els cors de Clavé, organització de corals fundades per Josep Anselm Clavé durant el segle XIX per tal d’elevar la cultura dels obrers mitjançant la música i el cant.

Imatge: todosobrebarcelona.com

El tercer fris el dels nens, situat al carrer dels Arcs, representa una tradició molt catalana com és les sardanes, que consisteix a ballar fent rotllanes i pujant els braços. Al centre els nens que ballen i corren jugant, donant-se les mans.

Imatge: todosobrebarcelona.com

A part dels tres frisos exteriors, a l’interior de l’edifici de col·legi d’arquitectes de Catalunya i flanquejant la sala Picasso, trobem dos murals que va dissenyar Pablo Picasso.

Per una banda el mur dels arcs, vista de la ciutat a través de l’aqüeducte que va donar nom al carrer veïna. I cara a cara trobem el mur de la sardana, amb una gran sardana i un paisatge immens acabat en una serralada, un paisatge amb molts sols on onegen 11 senyeres.

Imatge :Fluvia Ilumina

Els dissenys de Picasso, dibuixats en carbó a escala 1/10, sobre tela, per als frisos i els interiors, a escala més gran, van ser acabats a finals de 1960. Una ampliació fotogràfica va permetre dur-los al format definitiu. Sobre l’ampliació fotogràfica va treballar l’expert noruec Carl Nesjar, que amb un raig de sorra va realitzar l’esgrafiat, rascant la capa de ciment clar per tal de fer aflorar la capa de pedra negra que hi ha a sota.

Col·legi oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC)

Plaça Nova, 5, 08002 Barcelona

La entrada Frisos del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya se publicó primero en Món Barcino.

Al 1902 es va inaugurar l’estació del baixador del ferrocarril de Passeig de Gràcia, amb dues andanes independents i amb el pavelló d’ entrada i sortida sobre la rasa del traçat de la línia Barcelona-Tarragona

La construcció de l’estació va ser obra de l’arquitecte modernista Salvador Soteras i Taberne.

La façana principal del baixador es va situar al fons del xamfrà que formaven els edificis del passeig de Gràcia en la cruïlla amb el carrer d’Aragó. Feia 36 metres de llarg per 9,5 metres  d’ample. La façana estava molt ben treballada, dividida en tres cossos separats per pilastres de cadirat, el centre del qual ocupava un gran finestral. A l’interior, una gran vidriera servia de fons a l’ampli vestíbul  d’estil eclèctic, amb elements neogrecs, i estava dividit en tres cossos: el primer, amb entrada al vestíbul i cobert amb una cúpula, tenia escales a ambdós costats per baixar a les andanes; el segon és on es trobava la sala d’espera, i el tercer, els lavabos.

Les andanes estaven  protegides amb marquesina, tenien 268 metres de longitud i 4 metres d’amplada. Allotjaven el despatx del cap d’estació, el telègraf i les dependències d’explotació. El 1903 en van concloure les obres i va entrar en servei.

Un dels aspectes que es va tenir en compte al construir la rasa, va ser que podia significar el perill de corriment del terreny que podria suposar a les vivendes properes a les vies. És per això que es va construir un gruix mur de separació que evités qualsevol risc.

L’estació es projectava sobre la rasa del carrer Aragó que va ser coberta l’any 1961 i conseqüenment es va enderrocar l’edifici exterior i la estació passar a ser soterrada.

El baixador continua actualment com la estació soterrada de  passeig de gràcia, i la darrera actualització ha sigut renovar les andanes e instal·lar ascensors per la estació més accessible

La entrada Baixador Ferrocarril Passeig de Gràcia se publicó primero en Món Barcino.

La construcció va ser encarregada pel farmaceutic  Salvador Andreu, que es va fer famós per les pastilles del doctor Andreu i que també va ser el promotor urbanístic de la zona i de la muntanya del Tibidabo. L’obra, de l’arquitecte Adolfo Ruiz Casamitjana, va ser inaugurada en 1918 amb el nom d’Hotel Metropolitan i fins a la dècada dels  70 va ser un dels hotels més luxosos de la ciutat de Barcelona.

Al 1920 es va portar a terme una reforma de l’edifici que va ser encarregada a l’ arquitecte modernista Enric Sagnier i Villavecchia, el qual va comptar com a col-laborador amb el mosaicista Lluis Bru que va fer un decorat amb mosaic i trencadís del templet que el corona. També s’hi van fer servir elements ceràmics de Pujol i Bausis.

Primer com a  Metropolitan i després com Hotel la Rotonda, durant dècades  va ser un hotel de luxe pel qual va passar el més selecte de la burguesia barcelonesa. La decadència de l’edifici va començar als anys setanta del segle XX quan es va convertir en una clínica per a malalts terminals Fundació Sociosanitària de Barcelona.

L’any 1999 va ser adquirit pel grup immobiliari Núñez i Navarro qui després d’unes obres, no sense polèmica, va adequar  l’edifici per a oficines, locals comercials i pàrquings.

Aquest inmoble està inscrit como  Bé Cultural d’Interès Local en l’ Inventari del Patrimoni Cultural català amb el codi 08019/2433.​

Direcció  Passeig de Sant Gervasi 44, Barcelona

Coordenades 41°24’38.17″ N 2°8’14.496″ E

La entrada La Torre Andreu se publicó primero en Món Barcino.

La entrada (Español) Los chiringuitos de la Barceloneta se publicó primero en Món Barcino.

La entrada Exposició Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes se publicó primero en Món Barcino.

Un cop feta la nostra invitació, és moment de redactar la nostra crítica. L’entitat ens oferta dos tipus d’experiències, una audioguiada i l’altra guiada. Nosaltres ens vam decantar per la segona opció i, per la diferència econòmica, creiem que la qualitat i l’aprenentatge queden millor assegurats si disposem d’un/a guia al nostre costat. A més, cal destacar també la bona feina d’aquests, agradables i posseïdors d’una gran quantitat d’informació sobre el tema.

Si us decanteu per la presència d’un guia, la visita quedarà dividida en tres parts clarament diferenciades. Primerament, es comença amb l’observació de l’exterior de la façana. Un breu context sobre l’expansió de la ciutat de Barcelona i l’aparició de l’arquitectura modernista inauguren la narració i, de sobte, comencen les sorpreses. Coneixeu la història familiar que va dur a Bartomeu Terradas a la seva construcció? Sabíeu que la Casa de les Punxes són, en realitat, tres blocs d’edificis independents? Intuíeu que únicament la primera planta estava pensada per ser habitada per les filles del magnat del tèxtil? Continueu llegint, tranquils, no avançarem més misteris ocults!

Interessant resulta especialment l’anàlisi arquitectònica. Com tot edifici modernista, l’espectacularitat visual queda igualada a la gran càrrega simbòlica, la qual passa totalment desapercebuda a primera vista. Josep Puig i Cadafalch i Enric Monserdà, arquitectes i dissenyadors del conjunt, van barrejar les formes i motius del moment amb els gustos personals de les tres germanes propietàries de l’immoble. Així, els característics motius vegetals i els mosaics queden conjugats amb temes més complexos com són el pas del temps o l’evolució de la història de l’art. No hi ha res casual, tot té la seva raó d’existir. Ara us proposem un joc. Les germanes responien als noms de Rosa, Josepa i Àngela. Seríeu capaços i capaces d’endevinar a qui d’elles pertanyeria la casa de la imatge tenint en compte el detall fotografiat? I, ara més complicat, sabríeu dir el motiu?

Comença a ploure, així que és moment d’encetar la segona part de la visita: els interiors i la terrassa. El guia obre una porta i entrem al portal de la casa de la Josepa, el qual podria ser definit com a “paradigma de portal modernista”. Sense avançar gaire informació, el més destacat que trobareu seran els variats i acurats treballs artesans. I, com a dada curiosa, es conserva encara l’ascensor original i, a banda de la seva fascinant estètica, funciona a les mil meravelles.

A continuació, caminem unes passes i ens endinsem dins del cos central de la visita: la casa de l’Àngela. Entrant per l’espai de l’antiga botiga, la qual ha estat en part reformada i conserva la volta catalana, pujarem unes escales que ens duran directament a la planta primera. L’adjectiu que millor descriu allò que veuen els nostres ulls és buidor. Res queda dels antics mobles, només l’estructura de les habitacions ha sobreviscut al pas del temps. La reconstrucció mental l’haureu de fer a partir de les indicacions del guia i dels múltiples plafons col·locats estratègicament. A banda de la distribució i la seva lògica, dues qüestions ens van semblar realment interessants: el perquè de l’ús del paviment hidràulic i el tracte donat al servei domèstic.

Ha arribat l’hora d’agafar l’estret ascensor i ascendir fins a la terrassa. Les sis punxes ens donen la benvinguda, malgrat que una és totalment distinta de les altres. És un espai extremadament ample, d’una gran bellesa. Se’ns explica la seva funció (com a pista, no era per a gaudiment personal de les germanes) i se’ns apunta que aquest era l’únic espai on els tres blocs quedaven interconnectats. Ara només queda la sorpresa final. Pugem unes escales de cargol i ens situem a l’única punxa que ens ofereix vistes de la ciutat que, si bé no són les millors que podem tenir, ens permeten reconèixer algun edifici emblemàtic de Barcelona. Unes darreres lliçons arquitectòniques sobre els atípics contraforts de la torre tanquen la visita guiada. Per tot aquell qui estigui interessat, són múltiples els esdeveniments que s’organitzen a la terrassa, així que doneu una ullada a la seva web.

El guia s’acomiada i ens activa l’audioguia, inaugurant així la tercera i última part de la visita. Com a novetat destacada, no cal prémer cap tipus de botó, ja que són sensorials i s’activen automàticament quan es passa per un punt d’interès. A la mateixa terrassa trobem explicacions generals sobre el modernisme i la ciutat, però és a la primera planta on ens espera l’espectacular (i una mica llarga) llegenda de Sant Jordi. Partint d’un mosaic on se’ns representa al famós cavaller amb el rostre de Puig i Cadafalch, s’ha elaborat un audiovisual al més estil Hollywood que no deixarà a ningú indiferent. Com a apunt curiós, fixeu-vos en la polèmica llegenda que apareix en el mosaic i, sobre tot, emmarqueu-la en el context de l’època.

Per concloure, ens agradaria posar en valor la gran riquesa patrimonial i històrica que té la Casa de les Punxes. Tot i estar ubicada al “Quadrat d’Or” de l’Eixample, passa molts cops desapercebuda pels vianants, desitjosos d’enfocar-se en les atraccions gaudinianes del veí Passeig de Gràcia. Però estem davant d’un edifici únic. Per començar, la seva ubicació en una illa triangular trencant amb el projecte de mansanes de Cerdà és inèdita en tota la ciutat. També la seva aparença de castell i les seves formes i estils més simples xoquen amb les projectades pel geni de Reus, demostrant així que el modernisme no fou un moviment homogeni. A més, serà indispensable visitar-la si volem conèixer els gustos i maneres de viure de la burgesia barcelonina del segle XIX. Us animeu?

Casa de les Punxes

Avda.Diagonal 420

www.casadelespunxes.com

Marc Merino (Món Barcino)

La entrada CRÒNICA D’UNA VISITA: LA CASA TERRADAS O “CASA DE LES PUNXES”. se publicó primero en Món Barcino.

La entrada (Español) Past View Barcelona: Una nueva experiencia de realidad Virtual se publicó primero en Món Barcino.

                                     Fachada casa Vicens.Foto Flickr.com

Se trataba de proyectar una villa de veraneo en las afueras de la ciudad, en la calle Carolinas en el barrio de Gracia. Ese mismo año, 1883, Gaudí recibió el encargo de la casa El Capricho en Comillas y empezó a trabajar en el templo expiatorio de la Sagrada Familia, un proyecto que se prolongará durante más de cuarenta años. El de la calle Carolinas también le llevó su tiempo. Lo culminó en 1888 e incluía una casa y un jardín. En este último, que rodeaba el edificio, había una cascada y un estanque, pero se perdieron con la venta de una gran parte del terreno.

                                                  Casa Vicens con el jardín

En esta  primera obra ya se advierte que el joven Gaudí no tiene la intención de seguir las pautas de la escuela francesa, predominante en ese momento, sino que busca evitar las líneas rectas, y buscar la inspiración en las formas medievales y en el arte mudéjar. Por esta razón apostará fuertemente  por los juegos de azulejos como técnica de ornamentación de la fachada.

La casa Vicens estaba emplazada en un solar de 1035 m2, hoy día prácticamente reducido al perímetro de la casa. La casa está estructurada en cuatro plantas, correspondientes a un subterráneo para ser utilizado como bodega, dos plantas con destino a vivienda (la primera con cocina, comedor y diversas salas, y la segunda para los dormitorios) y unas buhardillas para uso del servicio. En total, el edificio tiene una superficie de 698 m2.

                          Ventanas exteriores casa Vicens.Foto Pilar Vidal Clavería

La casa está recubierta de ladrillo y cerámica vidriada en la que aparecen influencias medievales y árabes. Esta obra pertenece a la etapa orientalista de Gaudí (1883-1888), periodo en que el arquitecto realiza una serie de obras de marcado estilo oriental, inspiradas en el arte del Próximo y Lejano Oriente (India, Irán, Japón), así como en el arte islámico hispánico, principalmente el mudéjar y nazarí.

Abundan las líneas y los ángulos rectos, tan escasos en la obra posterior del arquitecto con franjas horizontales en la planta baja y pilares en los pisos superiores, cuyas formas se acentúan con la cerámica barnizada.

Igualmente interesante es la reja de hierro forjado de la entrada, que reproduce motivos vegetales, concretamente las hojas del palmito. Antiguamente el jardín disponía de una mayor extensión, y llegaba hasta donde hoy se encuentra la avenida príncipe de Asturias. Cuando se tuvo que reducir el jardín y por ende la reja de hierro, el sobrante de la reja fue a parar al parque Güell, este es el motivo por el cual hoy se puede contemplar la misma reja en ambas fincas.

                                 Verja Casa Vicens.Foto Pilar Vidal Clavería

En el interior destacan los techos de vigas de madera policromada, adornados con temas florales. El diseño de los interiores intensamente trabajados por varios artistas, dieron a cada estancia una atmósfera diferente, sentando las bases de lo que posteriormente será una continua fusión entre arquitectura  y el resto de las artes plásticas.

                                                 Interior Casa Vicens.

Los muros tienen esgrafiados de motivos vegetales, así como pinturas obra de Josep Torrescassana. Por su parte el suelo es de estilo mosaico romano de opus tessellatum. Gaudí diseñó igualmente el mobiliario de la casa.

Una de las estancias más originales es el fumador, donde destaca el techo en forma de cielo raso decorado con mucarnas árabes, que recuerdan el Generalife de la Alhambra de Granada.

                           Muros esgrafiados .Foto www.gaudidesigner.com

El diseño de los interiores intensamente trabajados por varios artistas, dieron a cada estancia una atmósfera diferente, sentando las bases de lo que posteriormente será una continua fusión entre arquitectura  y el resto de las artes plásticas.

En 1899, Dolors Giralt, viuda de Manuel Vicens, vendió la casa a la familia Herrero Jover, que la ha conservado hasta ahora con mimo exquisito.

Más tarde (1925-1927) el arquitecto Serra de Martínez procedió a una ampliación aunque siguió criterios respetuosos y se mantuvo fiel a las normas y colores originales. En 1927 la casa Vicens recibió el premio del ayuntamiento al mejor edificio.

                                             Casa Vicens.Foto Josep Maria Alegre

En 2014 una sociedad filial del banco andorrano Mora Banc adquirió la Casa Vicens a la familia Herrero Jover con la intención de abrirla al público por primera vez. Tras una exhaustiva restauración se podrá contemplar  la casa casi idéntica a como Gaudí la finalizó en 1888 .Aunque por el momento no ha trascendido la fecha exacta de apertura de la casa, se prevé que sea en este próximo otoño del 2017 cuando el público  pueda admirar por primera vez y los barceloneses y las barcelonesas podamos admirar esta gran obra arquitectónica de nuestra ciudad.

La entrada Casa Vicens de Gaudí se publicó primero en Món Barcino.

Lo que posiblemente muchos barceloneses desconocerán es que el 14 de abril de 1937, en el contexto de la guerra civil española, en el centro de la plaza de Cataluña se inauguró una escultura de grandes dimensiones y dedicada al heroico soldado del pueblo.

1937- Figura del Monumento al heroico Soldado del Pueblo, levantada en el centro de la plaza de  Cataluña durante la Guerra Civil. (Foto: © Josep Maria Pérez Molinos).

Dicho monumento fue elevado en medio de la plaza Cataluña un monumento y se quería homenajear el ejército popular que luchaba contra el alzamiento de los militares franquistas.

La escultura  tenia aproximadamente unos doce metros de altura y fue realizada  por el escultor  Miquel Paredes i Fonollàs con la colaboración de otros artistas como Adolf Armengod, Marcel lí Porta, Jordi Alumà y Joaquim Bartrol.

1937- Imágenes  del monumento en construcción en  medio de la plaza Cataluña y  oculto detrás de los andamios de madera. (Fotos: Josep Brangulí / ANC)

En el proceso de modelado, consistente en empapar tiza de color tostado con trozos grandes de arpillera, había participado también el escenógrafo Joaquim Bartolí.

La escultura representaba la figura de un miliciano de pie en posición de descanso, que sostenía un fusil con bayoneta entre las manos.

Al solemne acto de inauguración asistió el presidente Lluís Companys, que desde una tribuna situada sobre la acera del Hotel Victoria (donde hoy hay El Corte Inglés), dirigió unas enérgicas palabras a la multitud congregada en la plaza. Como telón de fondo, los balcones del Hotel Colón aparecían engalanados con pancartas del PSUC, la UGT y las imágenes de los líderes soviéticos Lenin y Stalin.

1937- La fachada del Hotel Colón con pancartas y los  retratos de Lenin y Stalin.

La  vida del monumento fue bastante corta, ya que con la entrada de las tropas franquistas en la ciudad de Barcelona el 26 de enero de 1939 la escultura fue destruida sin que se tenga más información al respecto.

Imagen de la multitud que asistió a la inauguración del monumento al heróico soldado del pueblo

1937-  En su edición del día 16 de marzo, La Vanguardia  recogía con todo tipo de detalles la inauguración del monumento.

1937.- El presidente Lluís Companys se dirige gesticulando a la multitud allí presente, rodeado por los consejeros de la Generalitat Josep Tarradelles, Diego Santillán, Rafael Vidiella y Juan Comorera (Foto: © Josep Maria Pérez Molinos).

Fuente: http://barcelofilia.blogspot.com.es/2014/01/monument-al-soldat-del-poble-placa.html

La entrada Monumento al Heroico Soldado del Pueblo se publicó primero en Món Barcino.