El passat diumenge dia 16 de setembre, uns membres de MÓN BARCINO vam tenir l’oportunitat de realitzar la visita guiada a la Casa Terradas i, abans de descriure detalladament les nostres impressions, sí que podem avançar una primera conclusió: us recomanem encaridament que us apropeu a conèixer la història i els secrets més ocults d’aquest magnífic edifici.

Un cop feta la nostra invitació, és moment de redactar la nostra crítica. L’entitat ens oferta dos tipus d’experiències, una audioguiada i l’altra guiada. Nosaltres ens vam decantar per la segona opció i, per la diferència econòmica, creiem que la qualitat i l’aprenentatge queden millor assegurats si disposem d’un/a guia al nostre costat. A més, cal destacar també la bona feina d’aquests, agradables i posseïdors d’una gran quantitat d’informació sobre el tema.

Si us decanteu per la presència d’un guia, la visita quedarà dividida en tres parts clarament diferenciades. Primerament, es comença amb l’observació de l’exterior de la façana. Un breu context sobre l’expansió de la ciutat de Barcelona i l’aparició de l’arquitectura modernista inauguren la narració i, de sobte, comencen les sorpreses. Coneixeu la història familiar que va dur a Bartomeu Terradas a la seva construcció? Sabíeu que la Casa de les Punxes són, en realitat, tres blocs d’edificis independents? Intuíeu que únicament la primera planta estava pensada per ser habitada per les filles del magnat del tèxtil? Continueu llegint, tranquils, no avançarem més misteris ocults!

Interessant resulta especialment l’anàlisi arquitectònica. Com tot edifici modernista, l’espectacularitat visual queda igualada a la gran càrrega simbòlica, la qual passa totalment desapercebuda a primera vista. Josep Puig i Cadafalch i Enric Monserdà, arquitectes i dissenyadors del conjunt, van barrejar les formes i motius del moment amb els gustos personals de les tres germanes propietàries de l’immoble. Així, els característics motius vegetals i els mosaics queden conjugats amb temes més complexos com són el pas del temps o l’evolució de la història de l’art. No hi ha res casual, tot té la seva raó d’existir. Ara us proposem un joc. Les germanes responien als noms de Rosa, Josepa i Àngela. Seríeu capaços i capaces d’endevinar a qui d’elles pertanyeria la casa de la imatge tenint en compte el detall fotografiat? I, ara més complicat, sabríeu dir el motiu?

Comença a ploure, així que és moment d’encetar la segona part de la visita: els interiors i la terrassa. El guia obre una porta i entrem al portal de la casa de la Josepa, el qual podria ser definit com a “paradigma de portal modernista”. Sense avançar gaire informació, el més destacat que trobareu seran els variats i acurats treballs artesans. I, com a dada curiosa, es conserva encara l’ascensor original i, a banda de la seva fascinant estètica, funciona a les mil meravelles.

A continuació, caminem unes passes i ens endinsem dins del cos central de la visita: la casa de l’Àngela. Entrant per l’espai de l’antiga botiga, la qual ha estat en part reformada i conserva la volta catalana, pujarem unes escales que ens duran directament a la planta primera. L’adjectiu que millor descriu allò que veuen els nostres ulls és buidor. Res queda dels antics mobles, només l’estructura de les habitacions ha sobreviscut al pas del temps. La reconstrucció mental l’haureu de fer a partir de les indicacions del guia i dels múltiples plafons col·locats estratègicament. A banda de la distribució i la seva lògica, dues qüestions ens van semblar realment interessants: el perquè de l’ús del paviment hidràulic i el tracte donat al servei domèstic.

Ha arribat l’hora d’agafar l’estret ascensor i ascendir fins a la terrassa. Les sis punxes ens donen la benvinguda, malgrat que una és totalment distinta de les altres. És un espai extremadament ample, d’una gran bellesa. Se’ns explica la seva funció (com a pista, no era per a gaudiment personal de les germanes) i se’ns apunta que aquest era l’únic espai on els tres blocs quedaven interconnectats. Ara només queda la sorpresa final. Pugem unes escales de cargol i ens situem a l’única punxa que ens ofereix vistes de la ciutat que, si bé no són les millors que podem tenir, ens permeten reconèixer algun edifici emblemàtic de Barcelona. Unes darreres lliçons arquitectòniques sobre els atípics contraforts de la torre tanquen la visita guiada. Per tot aquell qui estigui interessat, són múltiples els esdeveniments que s’organitzen a la terrassa, així que doneu una ullada a la seva web.

El guia s’acomiada i ens activa l’audioguia, inaugurant així la tercera i última part de la visita. Com a novetat destacada, no cal prémer cap tipus de botó, ja que són sensorials i s’activen automàticament quan es passa per un punt d’interès. A la mateixa terrassa trobem explicacions generals sobre el modernisme i la ciutat, però és a la primera planta on ens espera l’espectacular (i una mica llarga) llegenda de Sant Jordi. Partint d’un mosaic on se’ns representa al famós cavaller amb el rostre de Puig i Cadafalch, s’ha elaborat un audiovisual al més estil Hollywood que no deixarà a ningú indiferent. Com a apunt curiós, fixeu-vos en la polèmica llegenda que apareix en el mosaic i, sobre tot, emmarqueu-la en el context de l’època.

Per concloure, ens agradaria posar en valor la gran riquesa patrimonial i històrica que té la Casa de les Punxes. Tot i estar ubicada al “Quadrat d’Or” de l’Eixample, passa molts cops desapercebuda pels vianants, desitjosos d’enfocar-se en les atraccions gaudinianes del veí Passeig de Gràcia. Però estem davant d’un edifici únic. Per començar, la seva ubicació en una illa triangular trencant amb el projecte de mansanes de Cerdà és inèdita en tota la ciutat. També la seva aparença de castell i les seves formes i estils més simples xoquen amb les projectades pel geni de Reus, demostrant així que el modernisme no fou un moviment homogeni. A més, serà indispensable visitar-la si volem conèixer els gustos i maneres de viure de la burgesia barcelonina del segle XIX. Us animeu?

Casa de les Punxes

Avda.Diagonal 420

www.casadelespunxes.com

Marc Merino (Món Barcino)