Els inicis del segle XX van venir marcats per profunds canvis en molts sectors socials, aquests també van arribar al sector educatiu amb nous models pedagògics.

La màxima de “mens sana in corpore sano” va portar a un grup de professors a proposar a l ‘Ajuntament de Barcelona l’obertura d’una nova escola a la platja de la Barceloneta de Barcelona, un lloc especial on nens i nenes junts,acudien a aprendre.

En aquella època, a Europa havien sorgit nous plantejaments educatius, com per exemple el mètode Montessori. Així doncs, de la mà del Patronat Escolar de Barcelona, la ciutat Comtal va acabar situant-se en l’avantguarda pedagògica europea, i l’Escola del Mar, convertint-se en un dels seus referents.
La situació de l’escola pública a principis del segle XX era lamentable. La falta de recursos i la falta de voluntat política per lluitar contra l’analfabetisme s’unien al costat de la falta d’edificis per a les escoles.
Davant aquest penós panorama, en 1914 l’Ajuntament de Barcelona va començar a considerar la qüestió escolar de vital importància,Així dos anys més tard es va crear la Comissió de Cultura que tenia entre els seus objectius impulsar la creació de noves escoles,establir un bon sistema sanitari per als nens i nenes que anaven a escola i buscar un responsable que cuidés i vigilés el sistema educatiu.

La responsabilitat del sistema educatiu va recaure en Manuel Ainaud Sánchez, un barceloní, que llavors era president del Ateneu Enciclopèdic Popular.
Com a president del Ateneu, Manuel Ainaud va organitzar una intensa campanya en favor de l’escola pública a través de la premsa, impartint conferències en entitats obreres i dirigint manifestacions ciutadanes. La seva única preocupació,era una escola pública gratuïta i de qualitat.

La idea d’una escola prop del mar destinada a infants que, sense estar malalts, tenien una salut precària i és feia aconsellable una educació a l’aire lliure i a prop del mar ja s’havia plantejat altres vegades.

Impulsada segons els cànons de l’educació nova europea i l’educació activa, sorgeix l’Escola del Mar. A Barcelona ja existia una altra escola amb els mateixos principis, amb una situació també privilegiada i un nom igual de significatiu: l’Escola del Bosc, situada entre els arbres de la muntanya de Montjuïc.

L’objectiu era formar bons ciutadans L’escola era la societat ètica, culta i cívica en què és volia transformar Catalunya.. El seu lema: Aprendre a pensar, a sentir i a estimar.

Es treballava en una idea innovadora, de renovació constant, d’acostament a la realitat que envolta als nens, amb una àmplia visió del món. El seu eix era una formació integral dels alumnes, a través d’un ensenyament individual i participativa. La majoria de classes es feien a l’aire lliure, l’expressió corporal i la música tenien un paper molt important. A més, ja eren escoles mixtes.

El dia 26 de gener de 1922 es va inaugurar l’Escola del Mar, dissenyada per l’arquitecte Josep Goday.Es tractava d’un magnifica construcció en fusta desmutable,de tres cossos en forma de U oberta, de dos pisos, posats damunt de columnes de pedra que descansaven sobre un basament de ciment armat.

Tenia una espaiosa platja pròpia,tothora animada pels infants, els quals es pot dir que hi desenrotllaven quasi totes llurs activitats.Amb unes escales llevadisses per a baixar a la sorra i una profusió de finestrals damunt el mar,donava la sensació,en visitar-la, d’un veritable vaixell.

El primer director de l’Escola del Mar va ser Pere Vergés, que va dirigir el centre fins que es va jubilar als 66 anys. Vergés va adaptar les normes de l’escola nova, amb la participació dels nens en activitats, com la biblioteca, el teatre de titelles o els escacs. A més, Pere Vergés i els seus mestres creien en els beneficis que tenia per als nens el contacte amb la naturalesa, l’aire i el mar, així com el paper importantíssim dels jocs.

Allà l’alumne era el protagonista del seu procés d’aprenentatge, aprenia activament a ser ciutadà. La responsabilitat, el govern, la gestió dels recursos i espais, estaven en mans dels alumnes; solament l’educació, basada a ensenyar a aprendre, estava en mans dels professors.

Els alumnes s’agrupaven en tres colors, blanc, blau i verd, els colors del mar, que actuaven com si fosin partits dins la república escolar.

Cada color escollia democràticament el seu president. Entre ells competien en concursos literaris, escacs, gimnàstica… per aconseguir punts. A més, l’exercici de les responsabilitats individuals i col·lectives (jardiner, cronista, meteoròleg, higienista…) també afectaven a la puntuació del color. El color que aconseguia més punts era l’encarregat de formar el Consell General, que era el responsable de la bona marxa de l’escola. A través de la responsabilitat en l’organització de l’escola, els alumnes s’ autodisciplinaven.

La netedat, la neteja i la higiene també eren factors molt importants.

La biblioteca era l’esperit de l’escola, i cada vegada que es retornava un llibre s’havia de fer un resum explicant per què li havia agradat o no a qui ho va llegir.
Un dels eixos vertebradors eren les cròniques. Cada dia, els alumnes havien de fer una crònica de com havia esdevingut el dia i explicar els fets més rellevants. Un dels dies més importants i que un bon cronista no podia passar per alt era quan arribaven les primeres orenetes, símbol del bon temps i que aviat podrien banyar-se i jugar en l’aigua.
Un dels llocs preferits pels estudiants era la sala de música. Amb una gramola escoltaven a Mozart, Beethoven, Tchaikovsky entre d’altres.
Tenien una revista, Garbí, creada per pròpia iniciativa dels alumnes. Al principi s’escrivia a mà, però a causa de l’èxit i a la implicació dels alumnes, van aconseguir subscriptors i portar-la a la impremta.

I el record, més sorprenent: tenien una barca, amb la que sortien a fer algunes classes de geografia quan feia bon temps.

El 7 gener de 1938, en plena Guerra Civil espanyola, l’escola va ser bombardejada i destruïda per l’aviació italiana al servei dels colpistes franquistes, i es va haver de traslladar a Montjuïc, en un edifici on avui hi ha el Museu Etnològic. Van estar allà fins el 1948, quan va tornar a canviar d’ubicació en quedar-se petita.

Després la escola és va traslladar al barri del Guinardó, on contínua en l’actualitat.

El franquisme va destruir també la forma pedagògica i escolar de la República, es van abandonar les idees innovadores i es va imposar la separació de sexes i una educació coercitiva, on l’Església catòlica va tenir un paper determinant.
Però davant això, Pere Vergés no va decaure i va seguir avanci, mantenint viu el seu somni, trampejant a les autoritats i als decrets sobre educació, tan contraris a la seva forma d’entendre la pedagogia.

Malgrat aquests canvis d’ubicació, l’Escola del Mar, sempre ha conservat la seva essència i l’esperit inicial. L’obra de Pere Vergés contínua vigent després de gairebé cent anys.

La seva nova llar va ser la muntanya del Guinardó, lluny del mar,en un edifici que havia estat una antiga residència particular,adquirida per l’Ajuntament de Barcelona. Aquest edifici era l’antiga masia de Can Sors, i ha sofert moltes modificacions fins a esdevenir escola.

Avui dia al barri del Guinardó,concretament al carrer Gènova 12 d’aquest barri tan poc mariner podem trobar-nos un gran recinte enjardinat que curiosament es diu “escola del mar”.

Una placa al costat a la platja de la Barceloneta, inapreciable per molts banyistes, recorda aquest passat de la Escola del Mar en aquest barri marítim de Barcelona.