Al 1856, dos anys després que fossin derribades les muralles medievals que ofegaven la Barcelona antiga, Ildefons Cerdà va trucar a les portes de les cases per preguntar sobre les condicions de vida dels veïns de Ciutat vella. Són precisament aquestes conclusions tan eloqüents a les quals arriba (l’esperança de vida al barri del Born no arriba als 40 anys)les que expliquen el seu projecte de reforma i eixample per al pla de Barcelona, com a solució als problemes de la gran densitat i males condicions higièniques  de l’habitatge a Ciutat Vella.

Un cop feta l’eixample, Barcelona es va quedar sense diners i de tots els projectes urbanístics higienistes que Cerdà havia projectat només la reforma de la via laietana, que suposava obrir una nova via que unís el carrer Pau Claris amb el mar, es va dur a terme.Com quedar patent aquesta reforma va arribar tard i malament. Les dificultats de la seva realització i la densitat dels edificis pantalla, que mantenien amagada la ciutat romana, no eren un bon punt de partida.

L’operació que la va fer possible es va gestar el 1901 amb l’entrada a l’Ajuntament de Barcelona de regidors de la Lliga Regionalista, i amb el suport dels regidors republicans.
El sanejament de la zona va ser justament un dels objectius que van impulsar la seva obertura. Al costat d’aquest argument es van conjugar altres tres: la necessitat de connectar l’àrea urbana de la ciutat amb el port, escenari principal de l’activitat econòmica del moment; la voluntat de convertir-la en una àrea de negocis, i el desig de crear un centre històric monumental

De la visió higienista i humana que havia projectat Ildefons Cerdà es va passar a un projecte en el qual es prioritzava l’economia i el transit rodat.

Per construir la nova via laietana es va fer servir com a projecte urbanístic el pla baixeres aprovat formalment.

S’encarregà l’estudi de l’impacte de les obres sobre els seus entorns als arquitectes Lluís Domènech i Montaner(entre la plaça d’Antonio López i la plaça de l’Àngel),Josep Puig i Cadafalch (entre plaça de l’Àngel i el carrer Sant Pere més baix) i Ferran Romeu (entre el carrer Sant Pere més baix i la plaça Urquinaona).

La financiació del projecte de construcció de la via laietana  va venir per part del Banc Hispà Colonial que vendre bons a particulars per obtenir els fons per finançar els treballs. A part aquest banc es va endú  la seva corresponent comissió, el 50% dels beneficis de la venda dels solars expropiats. Expropiats per la Llei d’Expropiació Forçosa de 1879, amb l’article 29 modificat en 1904.

Es van derruir 270 edificis en total, 2000 vivendes i 10.000 persones es van quedar al carrer, sense que l’ajuntament tingués intenció d’ubicar-los en un altre emplaçament. És a dir els que es trobaven de lloguer s’anaven al carrer sense compensació ni ajuda alguna, a la vegada que a la  nova via s’aixecaven noves edificacions  i els propietaris podrien aconseguir una rendibilitat molt més alta.

Les obres van començar “oficialment” el 10 de març de 1908, quan el Rei Alfonso XIII, va donar un simbòlic cop de piqueta a un edifici del carrer Ample per donar inici a les obres (on actualment es troba l’edifici de Correus).

Aleshores a aquesta nova via la hi coneixia com a Gran Via A. Més tard i de la mà de l’ historiador Carreras Candi aquesta via  va rebre el nom de Via laietana en honor als primers habitants ibers de la zona, els laietans.

L’obertura de la Via Laietana va suposar grans canvi als barris que ara ocupa, i en els seus habitants doncs van desaparèixer un total de  85 carrers.

La construcció de la via laietana va significar la remodelació de la zona, que va se dotada de clavegueram i túnels que posteriorment s’emprarien en la construcció del metro de Barcelona. L’ajuntament es va encarregar de desplaçar edificis emblemàtics com els del gremi dels calderers i sabaters o el claustre gòtic de Santa Mª de Jonqueres, que van ser transportats pedra per pedra fins a la plaça sant Felip Neri i l’ església de la Concepció a l’Eixample respectivament.

La via laietana que havia de  complir la funció d’esdevenir un centre de negocis, es va convertir en la seu de corporacions empresarials catalanes con el Foment del Treball Nacional, l’edifici del l’arrendatària de Tabacs o la Caixa de Pensions.